Mania

Sí efectivament li vaig agafar mania a la paia. Pensant-hi ara em sembla una mica tonto, pero en aquell moment hi havia coses que m'encenien. Per exemple:

• Des del mes d'Agost fins a finals de Setembre el que passava la fregona era jo. Si ella feia algo els caps de setmana ho desconec, pero si de cas ho feia de pena.
  
• Pertot arreu em sortien cabells llargs. La fregona semblava Ángel Nieto dels cabells que hi havia. Jo vaig comprarne una de nova i jo vaig comprar lleixiu (que leáis cojones) (acudit rematadament dolent, ho sé) que feia dos setmanes que no n'hi havia.
• Aparició d'algo negre en el paquet de sucre. M'agradaria pensar que era cafè, encara que el nescafè era molt més fi i l'altre barato estava solidificat. Tampoc era costo.
  
• Portava gent del rollo, "mañana va a venir un amigo" i què vols que et digui si ja li has dit que vingui? això va portar a una crisi diplomàtica a finals de setembre.
  
• Posava una emissora determinada (teletaxi) a tota hostia alguna tarda. Una cosa es que t'agradi "el jaroteo" i l'altre es que ho hagin de sentir des de Sumatra.
• No es culpa seva tenir que estendre la roba al passadís (potser si tenint en compte que podia anar a dalt que hi ha terrassa) però si que en té tenir roba interior acabado leopardo digne de Rappel i tenirla una setmana al passadís perquè s'assequi. La devia rentar després de nits mogudetes(les imatges d'aquella paia amb aquella pinta em feien venir tots els mals)
  
• Tenia una especial habilitat per desmuntar la cadena del wc. Després intentava arreglarlo obrint la cisterna pero pel matí ja se sap que no atines gaire i ella menys. Llavors era jo que al tirar de la cadena se'm quedava a les mans o ja em deixava la tapa de la cisterna oberta, com dient " pa tí chato que a los hombres se os da bien". No sé si allà hi amagava un alijo o què, pero em va pasar com quatre o cinc vegades en dos mesos.
• Tenir com a raspall de dents un elèctric que aixecava sospites de doble ús. I que va pagar la meva mala hòstia acumulada. Y hasta aquí puedo leer.
  

Sí ho reconec, adaptar-me a estar amb més gent en un pis em va costar. Podia haver estat pitjor.

Technorati tags: life, blog

La desfilada

Des de que la paia va portar a les omaítas la cosa va anar degenerant i la paia anava portant amiguetes a casa a sopar o a pasar una nit... la desfilada de frikis era considerable.

Jo sospitava que el tema de l'aigua li havia molestat ja que mai em va dir k li pujés un pack. Dies més tard vaig veure que ja havia trobat la solució. La compra li pujava el maromo, un paio simpátic, italià, que parlava català. Una troballa.

El maromo també pasava nits al pis. Se la devia passar per la pedra de matinada sino no m'explico que cony hi feia allà. A on ho feien es una altra qüestió. Ell dormia al menjador i ella al cuarto. Era més lògic fer-ho en un llit que al menjador sense porta, encara que fer-ho en aquell llit tindria mèrit. Potser per això al final la paia a plegar el somier i dormia amb el matalàs a terra, allà s'hi podien estar tota la nit sense prendre mal. Bé es igual. La questió es que el paio passava de tan en tan i es quedava a dormir i a algo més.

Un altre punt son els amics de la paia. A cada qual mes friki. Hi havia dos paies amb pinta alemanya que feien realment por. Una es va presentar amb la bici destrossada. Qui se la va voler emportar per endavant sabia el que es feia. Com se sol dir, era molt "simpàtica", una mica burra per carregar una bici en aquell ascensor (que es mereix un apartat especial) per després deixarla tirada al mig del passadís. En fi coses de dones.

L'altre em va sortir per sorpresa un dia pel matí quan m'en anava cap a la feina. Surto del pis, paso la clau, faig dos passes i sento que algú colpeja la porta des de dins. Primera notícia. La veritat es que em vaig quedar a fora pensant qui cony devia ser. La meva ment malalta i molt adormida se'n va enrecordar del Quake o d'algun Resident Evil. Vés a saber si em sortirà un zombi o un mutant alienígena i jo desarmat. Després la meva ment va tornar a la normalitat i es va imaginar una preciositat despentinada tapant-se amb els llençols. Massa pelis. Era un zombi alemany.

En una altra ocasió varen fer una festa coincidint amb un partit de pretemporada o pel Gamper, ara no me'n recordo. Quina festassa si senyor, quin desmadre, semblava american pie... pues no. Eren cinc persones al voltant d'una taula plena de patates, ganchitos, pizza i cervesa, que l'endemà al matí era una taula amb restes de patates, ganchitos, pizza i cervesa. Tot el que vaig sentir i veure varen ser algunes rialles i poca cosa més que l'endemà s'ha d'anar a la feina. Cap avistament interessant. Fins a les 11 van estar donant la tabarra, després varen anar marxant i es van quedar un parell. A saber el que va passar després de la una.

Technorati tags: blog, life, opinion

Las omaítas

Seguim amb la paia del pis...

Sé que la paia treballava per una empresa alemanya als afores de Barcelona, suposo que devia ser de vendre potingues porta a porta perquè a la noia se li donava bé el tema i al cap d'unes setmanes em va deixar anar que podríem reciclar les ampolles i tal. Amb una altra intervenció brillant li vaig que vale i me'n vaig anar. Les coses clares, si vols reciclar recicla, a mi què m'expliques.

Molta comunicació no hi havia entre nosaltres, jo encara no estava a la "meva" habitació i tenia cable a l'habitació per lo que no sortia d'allá només per anar al bany i agafar algo per menjar. Em passava les tardes veient anime al canal Buzz (ara el trobo moltísim a faltar).

Durant els primers mesos la cosa va anar així, fins que la tia em va anunciar que vindrien la seva mare i la seva tia a pasar uns dies allà. Muerte súbita. Tenia una setmana per mentalitzar-me. No va ser possible. Vaig arribar un diumenge i ja estaven allà. Las omaítas txeques. Clavades. Idèntiques. Dos morses amb bigoti inclòs al menjador mirant OT. Vaig fer veure que no havia vist res i demà serà un altre dia.

Sí un altre dia efectivament i me les trobo esmorzant a quarts de nou. Impossible recordar el que esmorzaven. Definitivament no era un cafè amb llet i un croissant.

Aquella setmana o el que durés no es va fer gaire pesada, més que res perquè estaven tot el dia fora fent turisme suposo i només la liaven a l'hora de sopar. Crec que la gastronomia txeca no es lo meu. Entre la merda que tenen incrustada les peroles i la merda que cuinaven vaig preferir arribar tard a casa o tancarme a cal i canto fins que les omaítas acabessin de cuinar.

Un bon dia la paia em va oferir un snack típic de la República txeca, de Polonia o d'on fos la paia. Tenia pinta de kinder bueno. Em va dir que les omaítas pensen en tot i n'havien portat com una vintena pels del pis. Quin detall. Llàstima que el seu gust fos entre repugnant i vomitiu.

Technorati tags: life, opinion

La paia

Quan em van dir que compartiria el pis amb una paia txeca mil i una imatges em van venir al cap, mil i una postures, mil i una vegades. Sóc un ilús.

Com he comentat en el post anterior, vaig entrar a un nou pis amb la novetat de compartir-lo, i de compartir-lo amb una paia. Quatre anys vivint sol tenen el seu efecte i la meva imaginació va fer de les seves. Res de tot aixó. La primera impressió va ser dolenta, la resta va ser pitjor.

No es que fos lletja, pero tampoc el contrari, una del montón, que diria. La noia anava ben protegida pero tot i això hi havia algo que no m'acabava de convèncer. Potser va ser que el primer dia ja va deixar clar que em feia un favor deixant-me la primera estanteria de la nevera ( tot i que ella no hi tenia res) i per intentar que li dongués pasta per comprar no se quina mena d'aparell per fer no se quina cosa amb aigua de l'aixeta. Li vaig dir que si li feia pal anar a buscar un pack d'aigua (que hi ha dos supermercats al carrer de darrera) ja hi anava jo. I punto. Així es va quedar.

Technorati tags: life, opinion,

Precedents

Encara recordo el dia que vaig entrar al pis d'estudiants. Per una badada meva em vaig veure fora de la residència universitària de la Pompeu, just quan acabava la carrera i començava a treballar de práctiques. Ho reconec. Estava molt ben acostumat.

Viva sol en una habitació estil japo i m'ho muntava a la meva manera, cuinava quan em venia en gana, tot el de la nevera era meu, els pèls del bany també eren tots meus, m'en anava a dormir quan en venia en gana... tot i que l'habitació no tenia gaire ventilació, només una gran finestra que donava a un gran pati interior pero donat que era a l'entresol, no pasava ni gota d'aire, amb la qual cosa pels voltants de l'estiu allò era un forn i anar en samarreta i pantalons curts era un delicte.

La broma sortia cara, pero tenir internet a una velocitat decent li sumava punts. La impossibilitat de conectar un P2P li treia uns quants. Tampoc recordo cap nit especialment sonada en alguna de les habitacions del costat, que amb aquelles parets de cartó pedra s'escoltava gairebé tot.

Fins i tot ho tenia al costat de la uni i l'estació del Clot a una parada de metro. Varen ser quatre anys que ara em semblen menys.

Llavors va venir el canvi, i ja se sap que els canvis no venen mai sols ( o eren les males notícies) i al pasar a buscar una empresa per treballar es va acabar la residència i vaig passar a un pis d'estudiants al costat del Camp Nou. Tampoc ho tenia malament tenint el curro a Travessera de Gràcia.

El primer mes al pis va ser raro, més que re perque el compartia amb una noia (que ja en parlaré després) i no parava molt per casa, només hi anava a sopar dormir i esmorzar. El primer canvi va ser que estava guarro, la nevera només podia posar les meves coses a la primera estanteria i els péls ja no eren exclusivament meus.

El tema va seguir fins que la paia se'n va anar i jo em vaig quedar a la que era la seva habitació. Primer de tot com sempre: Desinfecció, desinsectació, acondicionament i porrito. El principal problema va ser el llit. No s'hi dormia malament, pero era plegable, estava a escassos deu centímetres del terra, el matalàs era fàcid com una cosa que ara mateix no penso dir i el somier era més curt que el matalàs. L'habitació ressonava a capella (es lo que té no haver-hi mobles). Alló demanava a crits una remodelació estil Sánchez, o sigui k quedi resultona en el menor temps possible. Quatre pósters, un parell més de la FHM i un parell més de tela i parets a to. El pas següent era pillar un llit baratet i canviar al fofo. Finalment una tauleta per posar el portàtil i ja tenim el cuarto en condicions. Més atestat de coses difícil pk el cuarto molt gran no és.

Fins aquí la llarga introducció. A partir d'ara ve lo bo.

Technorati tags: [student], [life]

Inauguració

Benvolguts conciutadans. M'omple de joia i il.lusió començar un nou blog, aquesta vegada íntegrament en català i sobre les meves opinions i la meva vida, que no interessa a ningú, vale, sí, pero en algun lloc ho havia d'escriure. Aquest serà efectivament un lloc on exposaré queixes, opinions, parides i fets rellevants per compartir amb un hipotètic públic.

Sento no portar canapès i tal, es lo que té el internés.

De moment mola més aquest blog que el de msn Spaces, on hi ha molt nen tonto.

Els comentaris seran sempre benvinguts.

Germans, podeu seure.

Technorati tags: [blog], [kike]