La paia

Quan em van dir que compartiria el pis amb una paia txeca mil i una imatges em van venir al cap, mil i una postures, mil i una vegades. Sóc un ilús.

Com he comentat en el post anterior, vaig entrar a un nou pis amb la novetat de compartir-lo, i de compartir-lo amb una paia. Quatre anys vivint sol tenen el seu efecte i la meva imaginació va fer de les seves. Res de tot aixó. La primera impressió va ser dolenta, la resta va ser pitjor.

No es que fos lletja, pero tampoc el contrari, una del montón, que diria. La noia anava ben protegida pero tot i això hi havia algo que no m'acabava de convèncer. Potser va ser que el primer dia ja va deixar clar que em feia un favor deixant-me la primera estanteria de la nevera ( tot i que ella no hi tenia res) i per intentar que li dongués pasta per comprar no se quina mena d'aparell per fer no se quina cosa amb aigua de l'aixeta. Li vaig dir que si li feia pal anar a buscar un pack d'aigua (que hi ha dos supermercats al carrer de darrera) ja hi anava jo. I punto. Així es va quedar.

Technorati tags: life, opinion,