Las omaítas

Seguim amb la paia del pis...

Sé que la paia treballava per una empresa alemanya als afores de Barcelona, suposo que devia ser de vendre potingues porta a porta perquè a la noia se li donava bé el tema i al cap d'unes setmanes em va deixar anar que podríem reciclar les ampolles i tal. Amb una altra intervenció brillant li vaig que vale i me'n vaig anar. Les coses clares, si vols reciclar recicla, a mi què m'expliques.

Molta comunicació no hi havia entre nosaltres, jo encara no estava a la "meva" habitació i tenia cable a l'habitació per lo que no sortia d'allá només per anar al bany i agafar algo per menjar. Em passava les tardes veient anime al canal Buzz (ara el trobo moltísim a faltar).

Durant els primers mesos la cosa va anar així, fins que la tia em va anunciar que vindrien la seva mare i la seva tia a pasar uns dies allà. Muerte súbita. Tenia una setmana per mentalitzar-me. No va ser possible. Vaig arribar un diumenge i ja estaven allà. Las omaítas txeques. Clavades. Idèntiques. Dos morses amb bigoti inclòs al menjador mirant OT. Vaig fer veure que no havia vist res i demà serà un altre dia.

Sí un altre dia efectivament i me les trobo esmorzant a quarts de nou. Impossible recordar el que esmorzaven. Definitivament no era un cafè amb llet i un croissant.

Aquella setmana o el que durés no es va fer gaire pesada, més que res perquè estaven tot el dia fora fent turisme suposo i només la liaven a l'hora de sopar. Crec que la gastronomia txeca no es lo meu. Entre la merda que tenen incrustada les peroles i la merda que cuinaven vaig preferir arribar tard a casa o tancarme a cal i canto fins que les omaítas acabessin de cuinar.

Un bon dia la paia em va oferir un snack típic de la República txeca, de Polonia o d'on fos la paia. Tenia pinta de kinder bueno. Em va dir que les omaítas pensen en tot i n'havien portat com una vintena pels del pis. Quin detall. Llàstima que el seu gust fos entre repugnant i vomitiu.

Technorati tags: life, opinion