Animal nocturn
Una de les coses que poc a poc m'hi vaig anar aficionant a Barcelona era a caminar de nit. Al principi ho feia per tonteria, per error de cálcul o per taja descomunal. Vaja a la puta força quan tornava cap a casa després d'una nit de festa o de prendre unes volldams amb els colegues i te'n adonaves que feia deu minuts que havien tancat le metrô.
Caminar de nit des de l'eixample fins a les Corts de nit i mig tajat era com una espècie de parèntesi, un moment que tot i que estava en ple centre de la ciutat i rodejat de moviment em sentia sol, no sol en el sentit de abandonat i mal rollo, sol en el sentit de tranquil, relaxat, que la ciutat girava el meu voltant, que era l'amo i senyor d'aquells carrers i aprofitava tant per posar ordre als meus pensaments tant com per deixar la ment fluir i que pensaments aleatoris em sorprenguessin -Es increible la quantitat de parides que se't passen pel cap quan estas sol i tajat- tant com per no pensar en res i dedicarme a observar aquells carrers i aquelles cases que durant el dia no tens temps de dedicar-te a mirar o que la gentada t'ho impedeix.
De nit podia contemplar cada casa del Passeig de Gràcia amb tota la calma del món, fixar-me en detalls, etc. és a dir fer de guiri, fer allò que els guiris fan i tu no t'atreveixes perquè se suposa que ho saps tot de memòria i que com que vius allà doncs no cal mirar pertot arreu com si t'ho volguessis menjar amb els ulls. Doncs si que cal, et sents més a casa. Sona estúpid, pero es cert, aquella balconada impressionant, aquella gárgola, aquelles finestres monumentals, aquelles façanes treballades, te les acabes coneixent i passes per allà com aquell que va pel passadís de casa seva, li agafes carinyo.
Un cop a São Paulo aquest hàbit pensava que s'havia perdut, entre el tamany de la ciutat, la facilitat per agafar un taxi i la relativa inseguretat feia que portés un temps sense sentir aquelles sensacions. Fa poc ho he redescobert, no amb el mateix grau d'intensitat és clar, però tornant de casa dels colegues a casa meva aquell sentiment revifa. No surto del mateix barri, vale, ni tampoc és tan maco com Barcelona, però l'aire fresc de la nit em fa recordar aquells dies i les sensacions tornen. Camino i em fixo amb detalls dels carrer mentre deixo la ment córrer, una cosa semblant a treure la ment a passejar o fer un reset.
n'hi ha que ho fan a l'excusat, jo prefereixo fer-ho al carrer, que hi farem...
