La Txina

Fa temps que no parlo del meu curro i avui he recordat que no havia dit res de la companya txina. Crec que fa temps ja ho havia posat en alguna anotació, però avui li donaré un repàs. Com en els vells temps.

La txina és tot un personatge, porta com mig any a l'empresa i sembla que no hagi après res, apart de vestir fashion i quatre paraules en espanyol que poques vegades acaben amb una frase correcta i per lo que li han donat un certificat a una escola d'idiomes friki. Tot i semblar un xai descarriat no hi posaria la mà al foc, no sembla el prototip de xino pencaire i crec que és el prototip de xino que s'occidentalitza perque es lo fashion pero li pilla en mal viatge.

Normalment sembla que vagi de subidón de LSD i riu per tot. Li dius hola i riu, li dius que què fa i riu, li dius com va i riu. A part diu que sí sempre, suposo que acostumada al seu país a dir que sí només per indicar que segueixes, no per dir que hi estàs d'acord. Amb el problema afegit que en el seu cas com que no controla gaire la llengua de Cervantes no saps cap de les dues coses.

A part penso que li demanare les webs que visita que semblen de cotilleo i de moda perquè hi ha algunes fotos bastant interessants, però això ja és un altre tema.

Tornant a la txina, és de les que les mata callant. Ens vam quedar tots de pedra quan la segona setmana d'octubre pregunta si era festa el dijous, li vam dir que sí, pero que ojo que el divendres no ho era i havia d'anar a treballar, ella diu que vol anar a Berlín pel finde. Li diem que si vol festa el divendres ho havia de demanar a la jefa. Ella va a parlar amb la jefa i el divendres no apareix, segons sembla tenia un exàmen. Arriba dilluns i tampoc apareix ni dóna senyals de vida i dimarts truca que està a Florència i ha perdut el vol. Curiosa ruta, exàmen, Berlín i Florència.

Un altre tema son els horaris, amb el rollo del estudis, arriba i se'n va a l'hora que li rota, arribant pels matins a quarts d'onze i sortint a quarts de cinc amb no se quina peregrina excusa.

La última i detonant del post ha estat aquesta setmana. Per causes de overbooking a la maleta m'ha pillat unes galetes de postre, fart també dels putos vitalineas. Però no unes galetes qualsevols ojo, unes petit écolier que en menjo des de temps inmemorials (llavors no podia beure cervesa i necessitava algun vici) i les tinc sagrades. A la feina tinc la confiança que ningú se les fotrá sense dir res perquè hi ha bon rollo, o això em pensava.

Hi ha coses que tenen un pase, pero que se't fotin part del postre de cada dia i callin com un puta no. Ahir em vaig enfilar per les parets al veure que faltaven tres galetes i que ningú em va dir res, lo que volia dir que havia de passar la setmana amb sis galetes de postre (i ningú pot aguantar menjar-ne només una)

No vaig dir res per no tocar la moral amb un tema tan poc trascendent com la desaparició de tres galetes i per no buscar mals rollos, pero avui ja he resolt l'enigma estimat Watson, quan he anat a guardar la caixa a la nevera amb llàgrimes als ulls per no poder fer postre divendres, la txina em surt per darrera (somrient es clar) amb... una caixa de petit ecolier a la mà! no l'he escanyat perquè hi havia testimonis