dimarts, de juliol 17, 2007

No me'l esperava

Hi ha coses que fins que no et passen no te les creus. Hi ha coses que passen quan menys t'ho esperes i n'hi ha que semblen massa bones per ser veritat. N'hi ha que son totes les coses anteriors juntes.

Igual portava una época massa grisa i rutinària i l'atzar m'ha preparat el pleno al quince, vés a saber, el cert es que portava temps fent el mateix, sortint divendres i dissabte, o fins i tot més dies, bevent, menjant i tornant a casa amb les mans buides i les venes plenes d'alcohol. Al principi mola, al cap d'uns mesos comença a cansar, com tot vés. També t'acostumes i et deixes portar, potser desitjant que passi alguna novetat per poder-la explicar als colegues el dilluns.

Dissabte passat va ser un dia que va començar bastant cardat, amb una resaca brutal que em va tenir al llit fins a les set tocades. Vam arribar tard a la disco i hi havia una cua respectable que no es movia i ens va tenir allà dempeus ben bé una hora. Vam desisitir i anar a passar una estona a algun bareto mentre dos del grup van tornar directament cap a casa, donant per perduda la nit. Jo no volia, m'havia pasat el dia al llit i no en tenia cap ganes de tornar-hi, així que els valents que vam aguantar vam anar a un bareto mentre reorganitzavem la nit. I allà de cop i volta la nit es va solucionar sense ni tan sols haver-ho demanat, ja era hora de tenir alguna sorpresa agradable... ara que va ser tot tan ràpid que a hores d'ara encara me'n faig creus.

Animal nocturn

Una de les coses que poc a poc m'hi vaig anar aficionant a Barcelona era a caminar de nit. Al principi ho feia per tonteria, per error de cálcul o per taja descomunal. Vaja a la puta força quan tornava cap a casa després d'una nit de festa o de prendre unes volldams amb els colegues i te'n adonaves que feia deu minuts que havien tancat le metrô.

Caminar de nit des de l'eixample fins a les Corts de nit i mig tajat era com una espècie de parèntesi, un moment que tot i que estava en ple centre de la ciutat i rodejat de moviment em sentia sol, no sol en el sentit de abandonat i mal rollo, sol en el sentit de tranquil, relaxat, que la ciutat girava el meu voltant, que era l'amo i senyor d'aquells carrers i aprofitava tant per posar ordre als meus pensaments tant com per deixar la ment fluir i que pensaments aleatoris em sorprenguessin -Es increible la quantitat de parides que se't passen pel cap quan estas sol i tajat- tant com per no pensar en res i dedicarme a observar aquells carrers i aquelles cases que durant el dia no tens temps de dedicar-te a mirar o que la gentada t'ho impedeix.

De nit podia contemplar cada casa del Passeig de Gràcia amb tota la calma del món, fixar-me en detalls, etc. és a dir fer de guiri, fer allò que els guiris fan i tu no t'atreveixes perquè se suposa que ho saps tot de memòria i que com que vius allà doncs no cal mirar pertot arreu com si t'ho volguessis menjar amb els ulls. Doncs si que cal, et sents més a casa. Sona estúpid, pero es cert, aquella balconada impressionant, aquella gárgola, aquelles finestres monumentals, aquelles façanes treballades, te les acabes coneixent i passes per allà com aquell que va pel passadís de casa seva, li agafes carinyo.

Un cop a São Paulo aquest hàbit pensava que s'havia perdut, entre el tamany de la ciutat, la facilitat per agafar un taxi i la relativa inseguretat feia que portés un temps sense sentir aquelles sensacions. Fa poc ho he redescobert, no amb el mateix grau d'intensitat és clar, però tornant de casa dels colegues a casa meva aquell sentiment revifa. No surto del mateix barri, vale, ni tampoc és tan maco com Barcelona, però l'aire fresc de la nit em fa recordar aquells dies i les sensacions tornen. Camino i em fixo amb detalls dels carrer mentre deixo la ment córrer, una cosa semblant a treure la ment a passejar o fer un reset.

n'hi ha que ho fan a l'excusat, jo prefereixo fer-ho al carrer, que hi farem...