Daily Consultants

Ja fa dies que em volta la idea de fer un post sobre filosofia vulgar o pràctica o com li vulgueu dir. És a dir, res de rollos espacio-temporals ni metafísics. Preguntes idiotes provocades per la meva ignorància o ignorància col.lectiva. Ho faré com si fos un d'aquells programes odiosos de consultori en què teenagers amb hormones descontrolades fan preguntes que ni el Google es digna a respondre, mentre l'audiència es descollona. Suposo que aquesta deu ser la gràcia del programa. Un suposat doctor o lo que sigui diu el que li rota a un pobre desgraciat mentre l'audiència es parteix.

Començem amb la primera pergunta que ens l'envia un oient (XD) des de les terres de l'est.

-Per què cony serveix un bidet? Perquè es continuen posant?

Estimat lector/a, el bidet es un excelent recipient per posar-hi la roba bruta abans de dutxarte. Suposo que en el seu moment es devia fer per rentar-se algunes parts del cos quan a la gent li feia por l'aigua. Ara suposo que es posa per tradició. Si et sobra espai al cuarto de bany li fots un bidet i llestos. Pasarà a la história com l'objecte més inútil del cuarto de bany.

Passem a la següent pregunta que ens l'envia Felipe Gao des de sota un pi.

-Perquè a les estacions de metro hi posen rampes per discapacitats si a la resta o hi ha escales o escales mecàniques amb escalons?

Perquè som una colla d'idiotes, volem semblar moderns però no hi ha ni prou ganes ni prou pasta i les coses es queden a mitges.

I això és tot per avui. Tornem la connexió als estudis centrals.

Si no postejo re més bon any a tots/es

Technorati tags: blog, questions, useless

Empty

Un cop acabada el projecte de novela que començava malament i ha acabat pitjor, em puc tornar a centrar en el que m'interessa. El que em ronda pel cap. I precisament el que em ronda pel cap es una buidor brutal. M'explico.

Moltes vegades m'invaeix un sentiment de buidor, melancolia, tristesa, desesperació, en fi una cosa rara que em fa sentir impotent, no en sentit físic, sino en sentit mental, cósmic. No és avorriment, perquè pel bajón que em va donar hagués bombardejat Barcelona. Bé normalment quan hi ha molta gent sempre m'entren ànsies destructives, pero això ja se'm passa.

Resumint que més d'una vegada penso que sóc un desgraciat i em pregunto què collons hi pinto en aquesta vida. Estic perdut. Navego sense rumb. Ho sé. I em fot.

Envejo a la gent que té decidida on vol anar i on vol arribar. Jo no ho sé. I m'agradaria saber quan ho sabré, perquè em neguiteja. Vull tenir un maleït objectiu. UN. Perquè no sé si m'en falta o me'n sobren i per tant no sé si el que em passa és falta de motivació o stress (per dir-ho d'alguna manera).

Ahir mateix mentre tornava cap a casa m'entraven ganes de desaperéixer. Em deprimia pensar en arribar a casa i no tenir res a fer. Abans encara em moria de ganes d'arribar i fer una partideta al San Andreas, o al joc que fos, però no tenia ganes de fer res. Aquelles tardes tirat al sofà esperant que el temps passi fins que sigui hora de sopar i dormir. Estava apagat. Tinc més de cinc jocs per jugar i matar l'estona i no en vaig tocar ni un. És més en tinc tres sense instalar.

Sé que no és mandra, perquè quan et fa mandra ets feliç sense fer res. Ahir no. Volia fer alguna cosa i em vaig dedicar a passar la puta fregona. Almenys em va despejar el cap i em va passar el mal rollo. Però tornant al tema. Crec que em fa falta una dona. Que em foti crits, que em proposi anar a llocs i gastar pasta com un idiota. Sortir, fer algo...

Bé mentre pensava aixó vaig treure l'herba i mentre me la fumava i escrivia els dos últims capítols de la mini novel.la semierótica que em va quedar m'en vaig oblidar del tema.

Avui pel matí m'ha passat al contrari. Estava eufóric. Ni punyetera idea del perquè. Estava a punt per menjar-me el món, em sentia viu, li hagués tocat el cul a una noia que veig cada matí...

Deu ser cosa de la Maria...

Technorati tags: blog, crisis, bajón

Just in case. Final

Mentre em dutxava anava pensant que depenent de com hagués quedat la peli, potser la podríem vendre en comptes de regalar-la per Nadal.

De cop i volta la porta de la dutxa s'obre i apareix l'amiga amb cara de penedida.

-Me has pegado un susto de muerte! si querías algo me lo podías haber pedido después.

La Jessica treu el cap i em clica l'ullet senyalant a la seva amiga i tanca la porta.

L'amiga em mira i es comença a treure la roba, com si l'anessin a degollar.

-Oye que si no quieres no pasa nada, no quiero que te sientas obligada.

-Es que quiero hacerlo ya! -I se'm tira al coll.

Si ho arribo a saber enchufo la banyera d'hidromassatge, que va millor que una cabina de dutxa.
Bé potser a aquesta li tindré que donar més carinyo, no vagi a ser que s'espanti.

La noia está millor del que m'hauria pensat. El xandall no ajuda gaire en aquestes coses i la noia es nota que es esportista, més aviat plana, però no li farè un lleig. Llàstima de no tenir cámeres al bany, però no es questió de muntar un gran hermano.

Començo amb quatre carícies per veure on li fa més mal i poc a poc la noia es va relaxant, que es just el que volia. De cop em deixa anar:

-Porqué no me das la caña que le has dado a Jessica?

-No seas impaciente, estás demasiado tensa tienes que relajarte y disfrutar, sinó nunca te podré dar la misma caña.

Sembla que la noia comença a treure el seu temperament i orgull, no devia voler ser menys que la seva amiga.

Al no estar en un llit era més difícil que es relaxés, però m'havia d'espavilar si no volia quedar tot arrugat. A base d'anar insistint, es va relaxar lo suficient com per què tornés a fer sumes i restes. Al cap d'una estona la noia va començar a gemir d'una manera salvatge i es va escórrer dues vegades mentre refregava la cara contra la paret i en demanava més.

Pues més en va tenir mentre calculava 3.657.343 més 464.490 i veig que de cop talla i diu que acabi com en les pelis. Resto 298.757 del resultat i remato la jugada...

-In your FACE!!!

Technorati tags: novel, book, sex

Just in case capítol final?

Desprès de desempallegarnos de la mare em vaig quedar amb la Jessica i la seva amiga. Quan aquell cul gros va desaparèixer per la boca del metro, l'amigueta amb cara d'emprenyada em va dir:

- Ya lo podías haber dicho antes, que ésta me ha comido la cabeza en que querías follártela.

- Vamos a ver... - volia deixar les coses clares i deixar de marejar la perdiu.

- O es que no es verdad? porque si es así te vas a enterar... - la paia intentava inútilment fer-se la dura.

- Mejor vamos al estudio y os lo explico allí, venga subid al coche...

- Ni de coña tío, crees que soy imbécil? Di que no Jessica!

Pero la Jessica ja estava a punt de pujar al cotxe.

- Qué haces tía, estás loca! A saber lo que quiere este tío!

- Si es por un polvo ma da igual, con la pasta que me va a dar, si no te fías de él, sube conmigo.

...

Ja tenia a Pili i Mili al cotxe. Ara només calia treure'm de sobre a la amigueta dels nassos i tindira via lliure per fer el que fos amb la Jessica.

- Mira el asunto es sencillo Jessica, necesito una actriz y en cuanto te he visto en el metro he sabido que eras la persona ideal, aunque si al final no te convence te vas y listo. Por cierto tu madre sabe lo de la pasta?

- No, si se entera me deja de dar pasta, eso me lo he guardado yo.

Amb aquestes vàrem arribar a casa.

-Pero no ibamos al plató?

- Lo tengo en mi casa.

Quan vàrem estar a dins els ho vaig explicar. Que volia fer una prova de cámera, li donaria un paper si anava bé i li faria un book, però la peli era porno.

-Me lo imaginé...

L'amiga s'ha quedat de pedra, muda.

-Bueno pues empecemos, qué hay que hacer?

Vaig anar a buscar una cámera i un trípode i ho vaig instalar al menjador.

-Empieza por desnudarte lo más sensual posible, lentamente.

La noia va començar a fer-ho, i bastant bé per cert. La meva intuició no em va fallar el dia que la vaig veure.
Em vaig centrar en el que tenia al davant. Va començar per l'anorak, després el jersei, després les botes, en aquell moment va dubtar, suposo que pensava si primer la samarreta o els pantalons i que si continuava o no.

L'amiga es va recuperar del shock:

- Para! qué haces loca!

Això va motivar a la noia, vés a saber per què, que va continuar traient-se la samarreta amb un somriure viciós a la cara.

- Para para!!

No de cap manera podia parar, ara que la tenia en llenceria allà davant de la càmera. Aquella visió em va excitar de mala manera. La tia estava bona com una mala cosa, ella ho sabia i per els mugrons que se li marcaven en els sostenidors, ella devia estar tan excitada com jo, mentre donava voltes i feia quatre ganyotes a la cámera. Me la volia pasar per la pedra. I ja.

- Te ha gustado? ha quedado bien?

- Fantástico, vamos a discutir tu papel, si me acompañas...

La tia em va seguir sense dubtar-ho mentre la seva amiga intentava païr la situació surrealista que vivia.

Vam anar al dormitori del pis de dalt, ens várem creuar una mirada i ella va saltar al llit.

- Era esto lo que querías no?- em va dir amb cara divertida.

- y lo que tú deseabas ahora.

A partir d'aquell moment ni m'en vaig enrecordar de les cámeres ocultes i em vaig deixar endur per la passió. Vaig intentar fer-ho tant bé com m'era posssible, recordant postures, explorant el seu cos i intentant que s'escorregués en el menor temps possible. Collons si ho vaig aconseguir. Encara no l'havia penetrat que ja s'havia escorregut dues vegades. Per mantenir el tipu, anava fent sumes i restes mentalment mentre li donava canya. Vaig començar a penetrar-la quan ella va fer un crit que encara ressona a Cincinatti.

Jo no m'en vaig adonar, pero mentre feia sumes i restes entre els gemecs de la Jessica em va xiuxiuejar a l'orella

-Tenemos visita...

Vaig girar el cap i vaig veure una figura que s'amagava rere la porta que amb les presses estava entreoberta.

- Tu amiga no?

- Camy ven si quieres, que ya es hora que te desvirguen!

Déu méu vet aquí el paper de la noia, era verge i per això se sentia violenta!

La Jessica es va aixecar d'un plegat i va portar la seva amiga de la mà.

- Venga desnúdate, ya verás que te gustará.

La noia es va quedar muda i rígida. Ens mirava amb cara de flipada i sobretot va flipar quan em va veure. Més aviat quan la va veure. No em podia creure que fos la primera que hagués vist.

-Déjala si no quiere, tiene que ser ella la que decida.- Vaig dir en to conciliador.

-Es que si ahora no aprovechas no se cuándo, pero bueno quédate aquí y piénsalo.

La Jessica va tornar al llit i jo vaig tornar a fer sumes i restes, després de suar com un porc, ens vam escórrer els dos, que va quedar molt maco, sobretot per la peli, que en la pausa hi vaig caure.

Després el tradicional piti. L'amiga seguia allà asseguda en una butaca, en una altra dimensió potser.

-Me voy a la ducha -vaig dir- después puedes ir tu, a mí no me importa.

Mentre obria l'aigua anava pensant en els moments anteriors. La felicitat és això. Un polvo.

Technorati tags: novel, book, adult

Just in case 5º capítol

Mentre m'apropava a la parada de Maria Cristina només podia pensar en que aquella paia fos allà. No podia pensar en res més, ni en els tractes, ni la pasta que en podríem treure ni tan sols en la copulació que tant desitjava. A primer cop d'ull hi vaig veure gent. Potser no estava tot perdut.

Vaig parar el cotxe sobre la vorera i vaig mirar de trobar-la però abans que m'en adonès algú va picar al vidre. Vaig baixar del cotxe i la vaig veure. Allà, a l'altre banda del cotxe, amb dues persones més. Dues dones. Totes amb cara de fred. Una feia pinta de ser la mare, per la pinta maruja més que re. I l'altre devia tenir la mateixa edat que la morenassa, però era rubia de bote i feia cara de pocs amics.

Abans de que elles diguessin qualsevol cosa vaig presentar-me.

- Buenas noches, aquí tienen mi tarjeta. Soy productor de cine y me interesaría ofrecerle una oportunidad a su hija.

Ella es va oferir de seguida a presentar aquella troupe.

- Ahora que lo pienso no nos habíamos presentado. Me llamo Jessica y ella es mi mejor amiga Camy y mi madre Maria Jesús.

Y su acordeón vaig pensar.

-Ay perdone pero por lo que me había contado su hija pensaba que era un violador o cualquier cosa de esas que corren por aquí sabe?

- No se preocupe señora, ya le dije a su hija que quería era un negocio, no una puta. He quedado con ella a esta hora porque estoy bastante atareado y sólo me quedaba un hueco hoy en esta hora. Ya ve que hasta he llegado tarde a la cita.

(menteixo de puta mare)
(cara de perplexitat de la Jessica, per cert nom que li escau, i si fa el que vull que faci, més)

- Y qué tiene que hacer mi hija?

(básicament despilotarse i anar fent posturetes, però no li puc dir això)

- Pues es sólo una prueba de cámara y cuatro fotos, para tenerla en nuestros archivos y hacerle un book. Después nos reunimos con el director y guionistas para escoger a los protagonistas y dar los papeles.

- Qué guay tía te hará un book- diu la amiga que ja no m'en recordo del nom.

( l'excusa del book no falla mai, totes les ties en volen un per poder fardar)

- Es que mi hija no ha estudiado para eso.

(ni per alló tampoc i segurament ni ha estudiat, el que cal és habilitat i la seva filla en fa tota la pinta d' anar sobrada)

- No importa señora, la que tiene talento lo tiene desde que se nace. La formación se puede tener cuando uno quiera.

(continuo pensant que menteixo de puta mare)

- Bueno si usted lo dice... y cuándo se hará esta prueba?

(aquesta frase es mereix un anàlisi profund, qui més ho ha dit, si estic sol? no s'ho creu? vol una ratificació de Benet XVI?)

- Ahora mismo si a su hija le va bien.

(com la nena es tregui algo de roba la mato)

-Y dónde se va a hacer?

(encara resultarà que té un tros de mare)

- En mi estudio, a estas horas el plató ya está cerrado y los técnicos tienen que descansar también.

(al igual tenim platós)

- Pues venimos nosotras también.

(la hostia si es que es veia venir. l'amiga vale, ara el pedrusco de la mare aviam com me la trec de sobre...)

- Mmm es que mi coche es biplaza.

cara d'indiferència, com si sentissin ploure.

- Vaya que caben dos personas sólo. Atrás es muy pequeño.

(és lo que té el 350z)
(ara ho han entès)

- Bueno yo me voy a casa y ya está -l'amiga se m'escapa.

-Seguro que no cabemos todas? - insisteix la mare.

- Inténtelo

....

Aquells minuts varen ser el més patétic que havia vist des de que a l'Edu no se li va aixecar amb aquella mulata de Rio.

Una maruja de metro i mig per dos i una tia alta com jo entrant a les plaçes posteriors del 350z. Jo flipant i a la Jessica se li queia la cara de vergonya.

...

- Venga mamá déjalo y vete para casa, no ves que parece un tío serio. - ara m'agrades, enviala cap a casa.

- Eso parece pero no me fío. Y si cuando me voy aprovecha y...

- Para eso está Camy que hace full contact, seremos dos contra él...

(jo sí que us faré un bon full contact)

- Venga que cerrarán el metro. Ya tengo el móvil por si pasa algo.

(només falta que li donguis dos petons de comiat)

- Bueno bueno ya me voy. Camy vigila a mi hija por favor...

(senyora quina esceneta, que no les penso degollar... potser ho fa perquè la fitxi a ella com actriu?? eks)

- Dejcuide señora - fa un posat de dura que no em convenç, la típica marimacho de l'escola, però més em val anar amb peus de plom si no vull que s'escapi la reina... paciència...

Technorati tags: novel, book, essay

Just in Case 4º capítol

Mentre aquells dos anaven pensant en aquelles paraules ens varem acomiadar fins l'endemà.

- Fins demà nanos, ens veiem a l'oficina.

- No vens a celebrar el contracte? - em varen preguntar alhora.

- Pensava que vindries a fer un toc com a mínim...- em va dir l'Edu.

- Deixa'l home, no veus que ha d'anar a trobarse amb la seva Julieta?- En Giorgio va interrompre.

- Correcte. Ja us diré què tal demà.

- Vols que et deixi la videocàmera?- va insinuar en Giorgio, encertant els meus plans.

- Em vindria bé. Pasaré per casa a les 10.

- No canviaràs mai, sempre pensant en el negoci...- L'Edu va afirmar en to alliçonador.

- No ho hauria de fer si de tant en tant contribuissis a la causa, però bé a mi ja m'està bé així.

- So be it.

Al cap de mitja hora estava a casa, tenia exactament vint minuts per sopar alguna cosa abans no anés a buscar la videocàmera d'en Giorgio. Un frankfurt guarro vindria bé.

A les 10 i cinc estava a casa d'en Giorgio.

-Té. Tracta-la bé que val una pasta. Mira et dono el manual i tot. Que no s'esquitxi.

- No tinc intenció de recrear la Matança de Texas, però mai se sap.

-Més et val. La penses oferir als nostres clients com a regal de Nadal?

- Exacte. Quan se'n baixin una de sencera els regalarem aquesta de regal. Bé depenent de com quedi.

-Intenta instalarla al sostre, els plànols cenitals no fallen mai.- Vaja un Almodóvar d'estar per casa, quin element estava fet aquest Giorgio.

- Bé merci tio, ens veiem demà.

- Estàs penjat.

- Mira qui parla.

-... Fins demà.

A les deu i mitja tornava a estar a casa a punt per dutxarme i instalar la videocàmera enmig d'una planta enorme que tenia al dormitori. De pas havia agafat la webcam i la vaig colocar en un racó del sostre, emmig d'unes flors exòtiques molt altes de plàstic. Sí, estava posant totes les plantes grans al dormitori i la veritat és que feia una mica de yuyu. Sobretot la que havia penjat del sostre en el lloc del llum just a sobre del llit, on hi havia amagada la meva videocàmera.

Vaig comprobar que des de la videocàmera del Giorgio i des de la webcam l'imatge era bona. Vaig augmentar el zoom de la videocàmera i vaig deixar la webcam per plànols generals. La videocàmera del sostre em faria plànols del tors. Ok tot perfecte. Cada vegada em costava menys muntar tot aquell tinglado, però em van tocar les onze mentre acabava els ajustos.

Vaig sortir corrents de casa, vaig pujar al cotxe i vaig sortir gas a fondo. Resava per primer cop en molts anys a una entitat superior indetermindada mentre el control de tracció suava a cada curva. Esperava que la morenassa aquella aguantés bé el fred i fos lo suficientment avariciosa per estar allà esperant amb la líbido a tope. No volia deixar escapar una oportunitat com aquella...

Technorati tags: essay, book, adult

Just in case 3º capítol

El ball de càrrecs va acabar quan vaig veure que n'hi veia un que gesticulava i deia als altres de fer breaks per pensar en les condicions que els hi anàvem plantejant. Un cop els ho vaig dir al Giorgio i a l'Edu van posar la directa i anaven controlant els gestos d'aquell paio per veure com reaccionava al que li dèiem. Després d'estira i arronsa durant dos hores varem quedar en repartir-nos els beneficis en un 65%, a no ser que ens enviessin la Tríada i ens pelessin a tots o en Fumanchú ens maleïs des del seu soterrani pudent.

Finalment els hi varem donar unes mostres dels nostres productes. Els hi varem dir que ens donessin la seva opinió ja que es podien modificar els guions per adaptar-se millor al gust oriental.

Bé primer de tot caldria explicar de què anava tota aquella moguda. Nosaltres erem una empresa de producció de pelis, de tot tipu, on la majoria de les que produïem eren porno. Com que per aquí la cosa va més per internet que no pas la compra directa havíem fet un portal on per una quota oferíem les nostres pelis per descarregar, rollo iTunes per exemple. I evidentment hi havia pelis guarres i evidentment era on hi guanyàvem més pasta. Per augmentar el tema ens volíem introduïr al mercat asiàtic, en especial a la Xina, on al ser un tema prohibit en podriem treure molta pasta al mercat negre.

I aquí és on entren els xinos, ells ens distribuirien les pelis per tota Xina, des de Singapur. Pel tema de descarregar per internet l'havíem de lligar en un futur no molt llunyà. Pero de moment volíem veure com anava el tema a pelo. Els xinos ja volien endur-se el nostre sistema de descàrrega per internet, per implantar- lo almenys fora de Xina, pero no ho veiem molt clar.

A l'acabar la reunió varem obtenir la codiciada firma, tot i que varem rebaixar el nostre % sobre els beneficis del 80% al 65%, amb cabrejada del Giorgio inclosa. Amb un preu módic i encara més si era era en VHS inundaríem la Xina de porno català. Les expectatives eren bones.

Mentre fotíem el camp en Giorgio va esclatar:

- Com cony te s'acut passar del 74% que havíem pactat com a mínim al 65%??

- Va home no veus que si la cosa va bé els dos estarem millor?

- Maleïda filosofia oriental! els que teníem la paella pel mànec erem nosaltres!

- Sí es clar, i digue'm quants hem trobat que vulgin córrer aquests riscos a la Xina. Nosaltres ens en rentem les mans, no estarem a Xina venent merda. M'entens oi? Una mica menys d'ingressos aniràn bé per tenir els xinos calladets.

- Sí i a la que es trobin amb problemes voldràn el 50% o potser més i no els hi podràs dir que no. I ho saps.

- Afirmatiu. Tard o d'hora ens haurem de mullar el cul.

- I en sortirem escaldats- L'Edu tampoc ho veia clar.

- Ja en parlarem quan començem a notar l'escalfor. De moment tenim un acord.

- On hi perdrem calers igual que tu amb aquella puta.

- Potser aquella puta serà més que una puta. Serà la nostra puta.

I amb aquesta frase els vaig deixar a cuadros.

Technorati tags: essay, book, adult

Just in case 2º capítol

De sobte es va guardar el primer bitllet a la butxaca i em va allargar la mà per que li dongués la resta.

- Dámelo y nos vemos esta noche- va dir ja més calmada i serena, fins i tot una mica divertida.

- De eso nada. El resto después. Con esos cien ya tienes suficiente.

De qué anava la pelandrusca aquella? li semblava poc guanyar cent euros per no fer res? aquella actitud em va treure de polleguera però al mateix temps em va convèncer que aquella nit estaria allà esperant. Amb això va arribar el metro i hi varem pujar tots quatre.

- Estos ya me los puedo llevar?- em va preguntar.

- Sí claro son tuyos. Recuerda que es sólo una pequeña parte de lo que te toca.

- Sí sí claro... en total 400... a las once en maría cristina no?

- Allí te esperaré, pero puntual, a las once y un minuto me largo.

La tia va fer una ganyota de viciosa que em va aixecar literalment la moral. Potser pensava en la manera d'agafar els calers i fotre el camp deixant-me tirat. Segurament vindira acompanyada...

- Y ven sola, nada de acompañantes.

- También tengo unas colegas mías que...

Llavors varem arribar a la parada que estava més a prop del lloc de la reunió. Varem sortir i la vaig deixar amb la paraula a la boca. Per la nit ja veuríem què li deixaria. Mentre caminàvem l'Edu va dir:

- Per 400 € podries tenir a la Victoria Beckham i no la paia aquella..

- Ep para el carro, jo no li he dit que li donés 400€... És igual concentrem-nos en la reunió d'ara.

En aquell moment varem recapitular per tal de posar ordre i planejar la negociació.

- Diem directament el que volem o els deixem parlar?- va començar el Giorgio.

- Crec que sent una reunió amb xinos estem venuts - L'Edu amb el seu pessimisme em començava a cansar.

- Mireu. Primer segurament ens deixaràn que diguem la nostra, ells s'ho aniràn pensant i acabarant per rallar-nos mentalment fins que ens rendim a les seves condicions- vaig resumir.

- Cony, llavors ja em diràs que hi anem a fotre allà - va murmurar l'Edu.

- Et recordo que d'aquest contracte en depèn bona part del futur de l'empresa, per si et sembla poc. No sé com anirà la reunió, però el contracte s'ha de negociar avui i només els ho hem d'explicar bé.

- Fem com sempre, tu a la rereguarda? - em va preguntar en Giorgio

- Sí, si més no al principi, vull veure aviam com juguen.

A les tres en punt entràvem a la sala de reunions del Hilton, ells ja ens esperaven. Devien ser mitja dotzena i estaven tots asseguts al mateix costat de la taula. Després de l'ntercanvi de salutacions i targetes vaig veure que no n'hi havia cap de rellevant, cap que posés president o general manager. Només hi havia càrrecs intermitjos. Varem engegar el powerpoint i les xifres van començar a córrer. En Giorgio i l'Edu portaven la batuta i jo els recolzava i aclaria conceptes, mentre prenia notes sobre el comportament dels xinos. Semblava mentida que estigués analitzant uns paios quan el primer a ser analitzat tindria que ser jo.

Technorati tags: essay, novel, adult

Just in case

Era un dia de merda, gris, fosc, tèrbol. Anava a buscar el metro amb l'Eduard i en Giorgio. Mentre comentàvem assumptes de negocis, cotitzacions i la festa del dia anterior al club del colega del Giorgio varem arribar a l'andana.

- Hóstia encara tres minuts- va dir l'Edu - No arribarem a temps.

- Sí home -vaig dir jo- i si no que s'esperin, que els que tenim la clau som nosaltres.

Ens estávem ficant a la gola del llop i tots tres ho sabíem. Per això el meu comentari no va servir per calmar-nos. Fer tractes amb aquell nerviosisime ens podia passar factura. Calia actuar i treure els meus homes d'aquell nerviosisme i rigidesa.

En aquell moment per les escales baixava una noia morena que em va tallar la respiració. Mentre s'apropava en Giorgio se'm va avançar i va dir:

- Mireu, la nostra inspiració perduda retorna.

La vaig mirar de dalt a baix i vaig dir:

- Sabeu la diferència entre una puta guarra i una guarra puta?

-L'ordre de les paraules potser? va dir l'Edu

-No llest - vaig respondre- que la primera és de professió i l'altra per plaer. Aquesta és una guarra puta. Creieu que acceptaria per 100€?

-M'aposto el mateix que per 100€ et fa el que vulguis i més- En Giorgio les caçava ràpid.

- Ni de conya, t'envia a la merda i et monta el numeret - L'Edu sempre tan pessimista- veus masses pelis guarres, mai t'ho posen tan fàcil, 100 a que no - em va dir.

-Aviam què passa- sempre acabàvem apostant per parides semblants, ens ho hauríem de fer mirar, però no seria tan divertit.

Mentre la noia caminava cap a nosaltres m'hi vaig fixar per veure les possibilitats que tenia per guanyar l'aposta. Morena de cabell i de pell, tenia una figura d'escàndol però feia pinta de killa a matar, devia de ser la fantasia sexual de tot el barri obrer. La veia capaç de tot. Me la vaig jugar.

Vaig estirar un bitllet verd de dins de l'americana i el vaig llençar a terra just quan anava a passar per davant nostre.

La noia es va quedar perplexa, evidentment ningú s'espera que li llencin cent euros al passar. Quan va girar la cara per demanar-me explicacions li vaig clicar l'ullet i de seguida ho va entendre.

- Pero qué te has creído que soy una puta o qué eh desgraciao?

- No te lo tomes así mujer, quiero proponerte un negocio.

- Ah sí y de qué si se puede saber?

-A las once en la estación de metro de Maria Cristina.

-Pero de qué vas? que yo tengo mi intimidad sabes? yo no soporto a los que...

Mentre ella m'anava deixant un sermó que ni ella mateixa entenia a poc a poc vaig treure un altre bitllet verd de l'americana.

- ...Qué te crees que por más pasta que me dés te voy a hacer caso? me das asco tío, de lo peor mira que hoy no vengo con mi novio que si no te iba a ....

Vaja tenia nòvio, suposo que un pobre desgraciat amb les mateixes neurones que ella, és a dir, poques i amb molt de múscul, o potser el més gamberro del barri. Vejam si en traiem un de més gros...

Va ser treure el de 200 i la noia va enmudir. Just quan el to de veu començava a ser massa alarmant. Mentre la noia mirava la gran oferta que li feia -m'en estava arrepentint per moments, la broma m'estava sortint massa cara- me la vaig tornar a mirar i els instints més baixos van començar a emergir, si aquella aposta sortia bé, podia ser una nit sonada... i més em valia que així fos...

Technorati tags: novel, essay, adult

Modes

Tampoc no he descobert la sopa d'all. Ho sé. Pero ahir mentre esperava a Mr. F davant de la UPF vaig tenir temps per pensar aquest post. La moda es una merda. I també incómode. Hi ha exemples a milers, des de les sabates de plataforma als pantalons pirates.

La moda és incapaç d'oferir una cosa maca i útil a la vegada. Ahir feia una temperatura tirant a freda i veia noies ensenyant cintura. Una altra cosa és que els hi quedés bé, però trobo increïble que amb la rasca que fotia hi havia paies prou sonades per anar amb un o dos centímetres de cintura a l'aire. Aixó és modernitat. I si vols anar a la última has "d'apechugar". Doncs sí que anem bé. N'hi havia una que portava una camiseta, un jersei de coll alt, una caçadora i una bufanda. Però la cintura a l'aire. Ja em direu de què serveix si agafes fred igual, però te la mires, i aquí està el quid, perquè passa una altra amb un d'aquells abrics llaaaargs fins els peus (una altra genialitat) i ni te la mires perque sembla un rollito de primavera móvil.

A més és lleig. La moda aquesta per la roba mini és lletja. Sembla que hagis acabat de créixer durant la nit anterior i la roba s'hagi quedat petita, igual passa amb els pantalons pirates. Queda bé si tens un bon tipu, perquè si no, vas ensenyant els kilets de més a tota la ciutadania que tant se'ns en fot si estàs ben alimentada.

Un punt a tenir en compte és que hi ha gent que no en té ni idea de vestir-se. Cal aclarir que els maniquís no passen fred. No cal anar com si sortissis d'un aparador. Un jersei com Déu mana no farà cap mal. Crec que és més assenyat pensar cada matí si el que et posaràs t'anirà bé durant el dia i no pensar el modelet més mono. Ojo que no dic anar en chándalf, però home una mica de cap...

També té peligro la roba d'home, el que veig als aparadors s'ho posaven els meus pares fa una colla d'anys. La moda aquesta "vintage", com els vins, de fa un ou d'anys. Ara està de moda la pana, el vellut i coses així de punt. Genial. Potser no cal ni que vagi a comprar, buscant per casa segur que hi ha alguna cosa que m'aniria bé. Ara que hi penso tinc un abric d'aquells de mouton (o algo així) del meu tio que em va bé i avui he vist un parell de paios que en portaven. Qui havia de dir que en el 2005 vestiríem com en els anys setanta. Potser que guardi el pantaló de chandalf adidas, la bomber i la caçadora de borreguito per si mai es torna a posar de moda cap al 2020.

Technorati tags: fashion, society, parody

La pluja

Avui sobre la ciutat de Barcelona queia una fina pluja. Digali pluja digali quatre gotes. N'hi ha hagut prou per veure que els dies com aquests són una putada. M'explico.

La gent en situacions com aquestes no sap què fer. Treure el paraigua o no. Gran dilema. Mentre venia cap a la feina he pogut veure aquests tipus de persones:

1. La que porta paraigua a la mà i el va obrint de tan en tant. Aquí hi ha el perill que et tregui un ull quan obri el paraigua, sobretot en cas de gent gran.
   
2. El que el porta obert però actua com si no el portés. O sigui que va amb paraigua per sota dels balcons i resguardant-se de les quatre gotes. Aquest tipu de persones fa molta ràbia.
   
3. El que el porta però tancat i dins de la bossa. Aquest sóc jo, que el porto a la motxilla i només el trec en cas de "chubascos". Bonica paraula.
   
4. El que porta paraigua obert però fet caldo. El típic paraigua plegable comprat al metro que a la mínima presencia de vent es torna indomable i no l'arregles perquè val més la reparació que el paraigua.
   
5. El contrari a l'anterior, el que porta un paraigua industrial que cobreix tota la vorera. Difícil d'avançar-lo si el que el porta és baixet.

M'en deixo algun?

Technorati tags: society, thoughts

El tempo

Hi ha vegades que tenir mala llet és necessari. Aporta decisió i fermesa, contundència. Si dius sí amb mala llet dius sí a tot i fins el final. M'agrada que la gent sigui decidida, que es mostri ferma.

Una cosa que no puc aguantar son fleumes, les bledes assolellades. Tothom dubta sí, evidentment, i es pot ser vergonyós també però el que no es pot ser és avorrit. Jo mateix en sóc un bon exemple, sóc tirant a tímid, encara que cada vegada menys ja que veig que no m'aporta res, però no he estat mai avorrit. I a què ve tot això? Doncs que no puc amb una persona així. Que la veus amb aquella parsimònia, que al parlar-li no t'aporta res, que és incapaç d'improvisar ni fer un comentari de conya. Fa temps em vaig trobar amb un cas així.

Va ser pel nadal de fa un any quan per allà hi havia una noia que era exactament això. Només de veure-la entrar semblava una paia grisa, avorrida, poc comunicativa. I ho era.

Semblava acollonida. No dic que treballés malament. Era la paia més ordenada del món i atenia bé els clients. Però no sé d'on havia sortit perquè semblava que tot li fes por o no sé que li passava. A l'agafar les coses ho feia amb una delicadesa increïble i amb una lentitud igual d'increïble. Era exactament una tortuga. No era mala paia, molt correcta i tal, però avorrida i tímida.

Quan trucava pel mòbil posava una veueta realment estúpida i ho feia com d'amagatotis. No cal anar darrera de la barra i parlar amb un fil de veu. Tots som companys i ens truquen de tant en tant. No cal posar les ampolles de coca-cola com si fossin estatues de lladró. No cal que quan posis els gots al rentaplats estiguin en ordre còsmic. No cal apuntar una comanda com si fessis una redacció. Ningú se't menjarà per telèfon. No cal que diguis que vas a atendre un client quan el que has de fer és anar-hi. Cal improvisar, s'ha de saber ser divertit, dinàmic. Era la paia més avorrida i hostiable que he conegut. L'hauria escanyat unes quantes vegades, em posava dels nervis la lentitud i pulcritud amb què treballava.

Tot i això la paia s'esforçava per tenir una mica de conversa, però no era bona ni en aparentar-ho. Suposo que abans no li sortís una conversa normal tenia que passar bastant de temps abans no ens agafés confiança.

Definitivament no era la més apte per treballar en un bar. Això si, era la secretària perfecte, o potser ni això.

Technorati tags: opinion, life